Aprendre a conduir per la desinformació de manera segura i responsable

Núria de José Gomar Periodista. Col•legiada 96055

Permetríeu a un jove de dotze anys conduir un cotxe sense haver après a circular? És més, li compraríeu vosaltres mateixos el vehicle? Més enllà d’evitar les sancions per no tenir la llicència, segur que no ho faríeu per l’evident perill que pogués prendre mal i, alhora, pel mal que pogués fer a tercers.

Des de fa molts anys, als adolescents els comprem un telèfon mòbil i els aboquem a circular per camins, carreteres i autopistes saturades d’informació, sense donar-los cap mena de formació sobre com hi han de transitar. Un espai de saturació informativa és adob per a la desinformació, d’una banda, per la dificultat d’interpretar l’allau de missatges que rebem i, d’altra, perquè, enmig de tant de soroll, és més difícil identificar les mentides que ens expliquen.

No disposar del coneixement necessari per moure’s en aquest entorn té riscos personals i col·lectius molt grans. Llegir la informació de manera esbiaixada sense voler-ho o caure en el parany de les notícies falses que responen a interessos perversos limita la llibertat dels ciutadans, tinguin l’edat que tinguin, a l’hora d’exercir els seus drets. Entre ells, alguns de tan essencials i transcendents com el dret a vot. Alhora, no tenir la suficient educació mediàtica ens converteix en un perill quan, des dels nostres mòbils, aboquem informació que pot arribar a milers de potencials consumidors. Per manca de coneixement, innocentment, podem estar vulnerant drets d’altres com, per exemple, els de propietat intel·lectual o de la intimitat.

Els periodistes sabem que el més difícil d’explicar coses als altres no és redactar una notícia o locutar-la o exposar-la davant d’una càmera. El més difícil és la gestió prèvia que fem de la informació, contrastar-la, tractar-la amb ètica i rigor. No podem demanar a la ciutadania que, quan expliquen directament coses a públics massius, tinguin presents aquests aspectes bàsics del tractament informatiu si, prèviament, no els hem donat els coneixements per fer-ho.

Fins ara, l’educació mediàtica a les escoles depèn del nivell de conscienciació i de la voluntat dels docents, però no és obligatòria. Fa molts anys que convivim amb smartphones i xarxes socials i els perills de no educar els joves per circular en aquest entorn són evidents. Però, malgrat això, malgrat que sembli mentida, l’educació mediàtica encara no és obligatòria a les escoles.

La sensació que estem fent tard és evident. També és urgent fer-la arribar a altres col·lectius especialment vulnerables als riscos de la desinformació com la gent més gran o els qui conviuen amb patologies en les quals la informació, especialment la que arriba per les xarxes socials, té un paper cabdal.

Fins quan deixarem l’educació mediàtica en mans de la bona voluntat? Els riscos de tenir ‘accidents’ per circular sense saber-ne per aquestes vies saturades i, en molts casos, malmeses, és cada vegada més gran i perillós. Alguns ja són ben visibles en les societats democràtiques occidentals.

Els periodistes som uns dels principals garants dels drets a la informació i a la llibertat d’expressió de la ciutadania. L’accés correcte a la informació va implícit en ells. Per això, treballar per una adequada educació mediàtica també forma part de la nostra responsabilitat professional.