Conviure amb la incertesa

Carles Duarte i Montserrat Poeta i lingüista

La incertesa, encara que de vegades ens costi acceptar-ho, forma part de la naturalesa. La humanitat ha dedicat al llarg dels segles esforços ingents a limitar-ne l’impacte. Ho ha fet generant civilitzacions i desenvolupant tecnologies que han aportat confort i seguretat a l’existència quotidiana. Les cases que habitem ens protegeixen de les inclemències del temps. Les ciutats faciliten l’accés a serveis que en nuclis més reduïts resultarien inviables: hospitals, universitats,...Crear i compartir coneixement, per mitjà de la paraula i el pensament, però també de les arts ens ha fet més lúcids i sensibles. I tanmateix, com ens recorda Walter Benjamin, “No existeix cap document de la cultura que no sigui al mateix temps un document de la barbàrie”. Un cas que tenim ben present, per immediat, és la recuperació del poder pels integristes talibans a l’Afganistan. Però no cal anar pas tan lluny: la història d’Europa, començant per les antigues civilitzacions grega i romana, constitueix una successió interminable de conflictes per l’hegemonia, la imposició d’unes creences i l’accés als recursos. Des d’una perspectiva astronòmica, l’experiència humana representa una mínima engruna de temps en un minúscul planeta dins d’un univers immens, però la nostra capacitat per dominar les altres espècies i per reflexionar, imaginar i construir ens han permès assolir uns nivells de progrés inèdits, que han afavorit, en els països més avançats, espectaculars increments en l’esperança de vida, malgrat que l’epidèmia de SARS-CoV-2 hagi comportat un episòdic canvi de tendència. Si les religions havien significat un factor clau a l’hora d’explicar l’origen i donar sentit al que som, la segona meitat del segle XX i el que portem del XXI han comportat un afebliment de la identificació religiosa i una confiança -i fins i tot dependència- respecte a la ciència i la tecnologia. Davant de la pandèmia, la humanitat, amb bon criteri, s’ha encomanat més a la recerca d’una vacuna que a l’organització de processons per demanar un miracle. Ara bé, científics, polítics i jutges demostren, quant a la SARS-CoV-2, que no sempre troben la manera més idònia d’afrontar aquestes crisis amb una mirada integral i global. Aquest és també el cas del canvi climàtic, un fenomen de dimensions enormes que amenaça greument el futur de les properes generacions. La ciència ens ajuda a viure millor, però el càncer o l’Alzheimer continuen produint estralls. Per contrast amb èpoques precedents, la recerca està aconseguint en períodes d’anys resultats que abans requerien segles. Però els reptes continuen essent formidables. Cal apostar per aprofundir en el coneixement i generalitzar-hi l’accés. És apassionant intuir tot el que es pot derivar de la Intel·ligència artificial, però cal evitar caure en la temptació de lliurar-nos a una robotització total que ens desespiritualitzi. Treballar per controlar la incertesa és caminar en una bona direcció, però sembla inabastable l’objectiu de deixar-la enrere d’una forma completa. Des de les escoles cal educar a viure i a gestionar la incertesa, a actuar amb respecte i empatia amb el que és diferent i a esquivar l’arrogància que és al darrere de tanta destrucció.