I la medalla d'or és per... les elèctriques

Esther Martí i Truñó Directora general de Corisa Media Grup

Tinc el costum de posar-me al dia de bon matí, fent un cafè. De fet, és un dels moments més agradables del dia, connectar-se amb la vida després d'estar en braços de Morfeu i, de mica en mica, anar entrant en situació. Però noi, aquest estiu ha estat un mal son, el malson de les elèctriques.

Cada dia: avui batérem el rècord del preu de l'energia, avui encendre la rentadora sortirà un xic més car. Fins a on podem arribar? Doncs sembla que fins on vulguin les grans multinacionals que controlen el preu d'un bé que necessitem no només a les nostres cases sinó també a les nostres empreses per funcionar.

El país més ric en sol i el més pobre en energia. Aquest planteig m'ha fet pensar moltes vegades en el comentari d'un bon amic, espero, i també col·laborador de la tertúlia que presento a Televisió del Ripollès, sobre la salut del país. Segons ell, la salut del país es mesura pel color de les seves carreteres, on el negre simbolitza un país ric i el gris un país més aviat pobre.

Doncs el meu país, el Ripollès, el color predominat de les carreteres és el gris. Un país on pobles petits estan lluitant per mantenir fins i tot un caixer automàtic.

El país necessita pensar en el futur, aprofitar-se dels recursos que ens dóna la natura, aquest país necessita el seu següent pas. Si quan neixes la societat ja t'està marcant una vida, uns estudis, treball, amistats, família. El que hauràs de pagar, els impostos que no et pots deixar d'abonar, les quotes que has de pagar, no hauria de passar també amb les estructures del teu país? No hauríem de marcar un projecte de vida pel país?

Ara que comencem un nou curs, també polític, és el moment de moure fitxa.

L'estiu que estem a punt de deixar enrere en serveix per passar uns bons dies amb família, passejant i redescobrir els nostres espais. Per cert, vivim en un país meravellós. Amb la pandèmia tots hem fet més turisme de proximitat que mai. Però també en redescobrir els nostres espais hem tingut més temps per observar, pensar, analitzar i comparar les accions que veus a prop teu i les que tu creus que es podrien fer.

El desaprofitament de les centrals elèctriques d'antigues fàbriques, a la meva comarca les tèxtils, en són un gran exemple. Aquestes podrien alimentar d'energia municipis, baixant el cost elèctric municipal. Els diners que deixem escapar riu avall al final surten de les arques municipals. L'estalvi aconseguit podria destinar-se a altres accions. I com aquesta, milers d'accions per una societat més justa on per encendre una bombeta no haguéssim d'hipotecar un ronyó al mercat negre.

És el segon estiu en pandèmia, ens sembla que tot ja ha acabat, però no hem de seguir treballant. La força de la gent empeny el país. I la pregunta que ens hauríem de fer és quin país volem: un país controlat pels consells d'administració o un país on les polítiques mirin cap a la seva gent?

Demà, quan em desperti i faci el cafè, tornarem a escoltar a tots els mitjans avui s'ha batut un nou rècord i és que sembla que això no té aturador, ni sembla que els nostres dirigents vulguin o puguin posar solució. En un any olímpic, hem estat més atents al preu de la llum i els seus rècords que dels rècords esportius que es marcaven El pitjor és que tots estem fent una cursa de relleus per intentar no destinar gran part dels nostres ingressos a pagar la maleïda factura de la llum.