La Pandèmia

Pia Prat Jorba Directora general de La Veu de l'Anoia i Veuanoia.cat

El Covid ha representat el sotrac més important del que portem d’aquest segle. Hi ha la sensació de que no sabem encara ni el seu abast, ni el seu origen, ni el nombre de morts. Constatem les davallades socials (de drets i econòmics) les seqüeles sanitàries (de persones i de tot el sistema) així com, per sentir-nos segurs, els molts mesos d’investigació, prevenció i organització de la lluita contra la infecció. Seguim improvisant, utilitzant referents que han funcionat en el passat, però sense cap certesa de que siguin els adients pel moment que estem vivint.

La Conca d’Òdena va ser el primer lloc de l’estat en patir un tancament perimetral. Aleshores es discutia d’on arribava l’epidèmia i es dictaven normes per intentar limitar l’avanç dels contagis. Poc després el tancament s’universalitzava i les mesures deixaren de ser les de la Generalitat per convertir-se en un missatge centralitzat on els portaveus eren militars i algun epidemiòleg. Opinions de tota mena d’experts, elogiats per uns i criticats per altres. I finalment s’ha passat de dir que el microbi era a tot arreu, a que només es transmetia com un aerosol. I d’aquelles desinfeccions, guants i proteccions, com si es tractés de la lluita en una guerra química, a que ja es fa el fet amb una mascareta a estones i rentant-se les mans.

I a tot això cal afegir el desori de les vacunes. Hem discutit quines eren les bones i les conseqüències de posar-se unes o altres, de si els riscos de no vaccinar-se eren superiors a les possibles conseqüències col·laterals o de l’escassa fiabilitat d’uns productes fets en temps rècord. Però el més significatiu ha estat el procediment de vacunació, elogiat per gairebé tothom, però fet amb grans mancances organitzatives, amb una informàtica significativament millorable, que només ha estat sostinguda per la qualitat humana del personal sanitari.

I tot plegat ens ha posat davant el mirall. Som molt vulnerables. I, com sempre, s’ha vist com la generositat i entrega de molts contrasta amb l’egoisme d’altres. Els humans som capaços del millor i del pitjor, però seguim creient-nos deus, malgrat descobrir que la ciència no és un dogma i que la política no sempre resol els problemes. El progrés tecnològic ens dona “seguretat”, quan tot plegat està penjat d’un fil molt prim. Un virus ha estat capaç de posar en evidència totes les nostres certeses. I, amb la seva petitesa, segueix defensant-se i adaptant-se, mutant en noves variants, que ens recorden el què som i de la humilitat que ens cal per seguir vivint. Són lliçons que no sempre s’escolten, però que ens afectem, ho vulguem o no.